Museu del fang

Marratxí, terra del fang, aporta un espai dedicat a la nostra cultura, identitat i tradició. Des del neolític, la ceràmica formà part de l'esdevenir dels pobles i la seva aparició suposà un canvi revolucionari en la millora de la qualitat de vida dels nostres avantpassats. Les cultures dels pobles antics: talaiòtica, romana i islàmica deixaren la seva empremta en l'evolució de la ceràmica a les Illes en introduir noves formes que han perdurat fins avui.

El Museu del Fang neix per mostrar la riquesa de tècniques, formes i funcions que les cultures han donat a les peces de ceràmica, presents en les societats de totes les èpoques i procedències, atès que han desenvolupat i encara tenen un paper fonamental en les necessitats de la humanitat.

El museu centra inicialment el seu interès en la ceràmica tradicional de Mallorca, i molt concretament en la cerámica de fang del nostre municipi. Algunes d'aquestes peces són actualment en desús, desaparegudes o en perill de desaparèixer a causa de la substitució en les societats industrials de la terrissa per altres materials, i d'aquí la importància de mostrar-les i preservar-les. També és un objectiu prioritari crear un fons documental i bibliogràfic i activar les visites i activitats relacionades amb el fang dirigides a tots els escolars de Mallorca. El Museu del Fang ha de ser el punt de partida d'un recorregut dirigit a les terrisseries del fang.

El fons del Museu del Fang consta de devers 900 peces de les quals 400 són de ceràmica tradicional i la resta poden incloure's al vessant artístic; a més, compta amb una secció d'ormeigs i eines de les olleries que han entrat a formar part del fons museístic a partir de la lamentable desaparició d'alguna olleria. En el vessant tradicional hem classificat les peces segons el seu origen: olleria, gerreria, siurelleria, teulera, plats morenos, ceràmica de pinzell..., i a la vegada les hem dividit en seccions dedicades a la seva funcionalitat i altres aspectes: ormeigs de cuina, ornamentació, joguines, l'home i l'aigua, elements de construcció.

Una de les tasques del museu és l'adquisició de peces de fang realitzades per personatges del món de la terrisseria que ja han deixat de treballar o que ens han deixat. És important que el fons s'enriqueixi amb l'aportació de peces d'antics artesans perquè la memòria històrica tengui també un lloc al museu.

L'Olleria

La primera matèria de l'olleria és la terra vermella. Una vegada a l'olleria, la terra s'hi emmagatzema i es manté seca fins a l'hora d'utilitzar-la; és quan s'inicia el procés de trituració amb màquines capoladores de terra que tan la mòlta per convertir-la en pols. Després es mescla amb aigua per obtenir una massa pastosa que, un cop porgada amb d'un sedàs bastant fi, es deixa reposar. Es deixa perdre part de l'aigua a la pasta obtinguda o coladís fins que la textura del fang és òptima per a la seva utilització. Després, el fang es pasta per posar-lo a punt, fins que té les característiques de fiexibilitat i plasticitat necessàries.

A partir d'aquí comença la labor de creació artesana: es col.loca un pilot de fang damunt la roda o torn i l'oller dóna forma a la peça que vol obrar. Per aconseguir la mateíxa alçària i diàmetre de les peces, s'ajuda d'uns bocins de fusta o canya de diverses mides. La peça es retira de la roda i de la resta del pilot de fang, tallant-la amb un fil molt prim de ferro o de niló. Per eliminar el fang que sobra de la base de les peces es llima amb la ferrussa.

Després es posen les anses a la peça, si n'ha de tenir, 1 es col.loca als eixugadors. Un cop eixuta, se Ii dóna un bany de vernís a l'interior. Després es col.loquen de manera que no es toquin l'una amb l'altra dins el forn per a la cocció definitiva. Antigament els forns eren de llenya (forn àrab), avui han estat substituïts pels de gasoil, propà o electricitat. Una vegada apagat el forn, s'han de deixar refredar les peces abans de treure-les-en. Algunes, per la seva mida, han de ser cordades. El procés s'ha acabat ¡ ja són a punt per ser utilitzades.

Les olles i greixoneres reben uns noms particulars segons la seva finalitat: saïmera (per al saïm), colera (per a la llet formatjada)... Altres vegades el nom els ve de la seva forma: bomber, calderó, fonda, de coll alçat. La classificació més estesa entre tots els ollers és la que fa referència a la grandària o a la capacitat de les peces. Aquesta classificació, comuna per a olles i greixoneres, amb petites variacions, és, de petita a gran, la següent: cassolí o biel (1/4 de litre de capacitat), treset (1/2 1.), malaguenya (1 l.), borda (entre 1 i 2 l.), mitja mà (3 litres), perol (5 l.) catorze o quilo (entre 6 i 7 litres) setze (de 8 a 1 0 litres).

Altres peces que es realitzen a les olleries tenen molt a veure amb la seva funcionalitat culinària: vaixelles, olles de brec o cadaf, jocs de cafè, cassoles, cendrers, cobertores, embuts, enciameres, escudelles, curolls, ferrades, fruiteres, gerres olieres, morters, pitxers, pots de cuina, de saïm, porta escuradents, salers, salseres, setrilleres, tasses, bols, tassons, teteres, xicres i un llarg etcètera.

La Gerreria

La primera matèria de la gerreria, el fang, s'obté a partir de l'argila blanca, terra que donarà al test que en sorgeix unes característiques de textura i porositat singulars. Una vegada extreta l'argila de la pedrera, es fa la mòlta per convertir-la en pols. Després es mescla amb aigua i se n'obté una massa pastosa relativament clara que, un cop porgada amb un sedàs bastant fi, es deixa reposar. Es deixa perdre part de l'aigua a la pasta obtinguda o coladís fins que la textura del fang és òptima per a la seva utilització. Després el fang es pasta o amaura per posar-lo a punt per ser obrat. Quasi totes les peces de la gerreria estan directament relacionades amb l'aigua: la gerra, el caduf, les botilles, el càntir, la caduta. Altres es relacionen amb les feines del món rural: cossiols i peces per abeurar o donar menjar als animals: bevedors i menjadores, ribells o pica de porc. També destaquen un ventall de peces amb funcionalitats culinàries i per a l'habitatge: cossis de bugada, cubell de rentar, cossiol d'emblanquinar, alfàbies, guardiola, fogó, ribells de matances. Quasi totes formaren part de la nostra etnografia i, malgrat avui s'hagi perdut la seva funcionalitat, moltes són utilitzades al camp de l'ornamentació.